Sabia que allò no deixava de ser un principi de misantropia, però només la idea de compartir amb algú el reduït espai de l’ascensor m’ennervava fins el lÃmit; de manera que, per poc que podia, feia com si no anés amb mi quan, com passava ara, sentia una clau al portal exterior mentre obria l’ascensor, que avui, fet inaudit, hi era esperant-me, i no al desé i darrer pis de la finca, com tenia per costum. Total, era fà cil fer-se el desmenjat i pretendre no haver escoltat res –qüestió de segons? abans que fos massa tard, quan l’ascensor polsat acomplia ja el seu deure. A bon segur l’altre, fos qui fos –la veïna aquella del pis de dalt, el marit de la qual solia començar a tossir just quan em venia la son; o el del seté, que prà cticament no es parlava amb ningú des de l’embolic aquell de l’antena que, digués el que volgués, no tenia dret a instal.lar-la, ni raó doncs per encabronar-se com ho va fer a la reunió–, hauria fet el mateix més de quatre vegades. I no és només que pel fet de ser aillacionistes i insolidaris, que també; és, sobretot, aquest endimoniat invent que comprimeix la persona, invadint l?espai mÃnim vital, durant els interminables segons –no seran minuts?– que li costa d’arribar al teu pis quan l’has de compartir amb un estrany. Però tots els meus propòsits aillacionistes se’n van anar en orris en reconèixer la veu, fresca i jovenÃvola, que em demanava “espere’s un moment, per favor”. Perquè, qui podia resistir-se a una petició semblant? Una petició que venia ni més ni menys que del Carles Matamoros –també, quina ocurrència de cognom!–, el producte millor i més elaborat d’una honrada famÃlia de comerciants, veïns del segon esquerra, que es guanyaven la vida –i algun que altre apartament a la platja? venent televisors, vÃdeos i altres estris en la tenda de la següent cantonada. La tècnica hauria fet impossible aturar l’ascensor si el peticionari hagués estat per exemple la filla de la portera, que semblava nascuda per esbrinar la vida de tothom, o el fatxa aquell del tercer dreta, que havia fet la cara que havia fet el dia que em trobà esperant també l’ascensor amb el Khalib, que això hauria volgut ell, estar com el Khalib, i no amb els mitxelins que arrossega dia i nit per la seua trista vida. Però si qui m’ho demanava era el Carles Matamoros, objecte impossible i somniat de la meitat de les meues fantasies nocturnes –si més no, quan cap companyia material no substituïa amb escreix aquelles fantasies–, l’ascensor es va poder aturar en l’acte, potser forçant una mica la porta i tot.
Com ja he dit, els Matamoros viuen al segon, i doncs no és que hi haja molt de marge de maniobra per poder mantenir una conversa intrascendent que servesca, però, a la vegada, de primer punt de suport per a qualsevol acostament hipotètic i futur. Aixà ha estat les dissortadament poques vegades que hi hem coincidit i aixà torna a ser avui. Quan l’ascensor prossegueix el seu camÃ, fins assolir el cinqu? on tinc el meu cau, la veritat és que no dec d’haver anotat al meu compte sinó un lleu somriure sense compromÃs, resposta a un estúpid comentari meu sobre el temps, bastant inútil per altra banda, i un lleuger comiat desenfadat i absent alhora. I vivint com viu amb la famÃlia, ni el recurs al julivert esgotat o a la sal oblidada pot servir-me; el món és ben injust.
————————————————————————————————
La situació s’havia repetit tres vegades més en el que duiem d’any, fins que va arribar l’estiu i, amb ell, la dià spora dels meus conciutadans, que sempre s’estimen més de passar la calor en un altre pis semblant en tot a aquell on viuen –vivim– a l’hivern, si no és que l’estiuenc permet veure, de lluny estant i amb prismà tics, la platja més o menys contaminada. Per aquest comentari ja haureu deduït, supose, que sóc un dels pocs habitants de la finca que manté la fidelitat a la vivenda al llarg de l’any, si no és durant els quinze, vint dies que me’n vaig fora, però fora de debó, a Ità lia o al Marroc segons em pega, no uns deu quilòmetres enllà , per seguir-me trobant la senyora Remei que es queixa del fetge ni la Doloretes al fill de la qual li han tornat a suspendre no-sé-què.
Es a dir que, solitari com em crec a la finca, o poc menys, em sorprén de debó, un calurossÃssim cinc d’agost, dijous per més senyes, a una hora tan inopinada com tres quarts de cinc de la tarda, escoltar el clic del pany de la porta mentre anava a obrir l’ascensor. Connectades totes les alertes que la situació implica, i que us estalvie tornar a escoltar, la feina és meua per desconnectar-les rà pidament en comprovar que l’aspirant a compartidor d’ascensor és el mateix Carles, camisa blanca lleugerÃssima, pantalonets curts
estiuens, cames musculoses d’esportista i un rostre colrat de sol fins ficar en perill la seua bonica epidermis. I amb un somriure d’orella a orella mentre li aguante la porta, tot siga dit.
Que el cor m’anés a cent no té cap novetat ni mèrit, ja ho sé, però sÃmplement ho esmente per si algú havia pogut dubtar-ho ni per una mil.lèssima. Tampoc no la tenia el fet que la veu fins i tot em tremolés –tampoc massa, però, no cal exagerar la nota– en saludar-lo i preguntar-li com era que i si no eren estiuejant a, i què n’era d’estrany trobar-hi algú, per la massiva fugida estiuenca cap a les platges. Va ser bonic constatar que el Carles no semblava tenir massa pressa en premer el botó, segurament perquè tampoc ningú no l’esperava a casa ni li anava de cinc minuts amunt o avall. En efecte, d’espontani m’explicà que era tota la famÃlia a la vil.la (apartament no, vil.la, això dels electrodomèstics semblava rutllar-los bé), que havia vingut a agafar de casa algun objecte sense detallar, i que fins la nit que l’havia de recollir el germà major en el cotxe no tenia previst de fer res. Vaig estar a punt de proposar-li si volia pujar a casa a prendre alguna cosa; ara o mai, Jordi, em vaig dir. I clar, fou mai; la covardia sembla innata a la persona humana.
Aixà que va pitjar l’ascensor, i aquest va reprendre la seua marxa no massa decidida. Feia ja uns quants dies que notava que l’aparell en qüestió es bellugava molt, i que semblava encara més insegur que no ens tenia acostumats, però en no ser-hi el cap d’escala em vaig estalviar una inútil trucada a l’empresa que teòricament ens assegurava el seu perfecte manteniment; suposava que les regles del joc, en aquest tema de l’ascensor com en tants altres, no regien tampoc durant les evaqüacions del mes d’agost.
Es a dir, que no em vaig sorprendre del tot quan, passats l’entresol i el primer, i abans que el segon on vivia el Carles ni tan sols insinués la seua porta, el bon aparell va decidir que fins acà havia arribat i aturà la seua pujada, deixant-nos literalment penjats en un receptacle les reduïdes dimensions del qual podeu imaginar, i en un dels dies més calurosos amb què l’any havia tingut l’amabilitat d’afavorir-nos.
Vam prèmer botons i més botons una i una altra vegada, per aquella estranya confiança en una mena de mà gia primitiva que fa que les coses reprenguen el funcionament de manera inexplicable, sense fer cas del que prescriuen els manuals; fèrem sonar repetides vegades l’alarma, tot i ser convençuts que erem els únics éssers vius llavors a la finca, escarbats a banda; vam colpejar les portes, per allò que els remeis manuals són de vegades més efectius –i més sorollosos?que els mecà nics…, però al cap d’una estona ens vam haver de resignar a l’inevitable: erem sols a la finca, tancats en un ascensor vell i tronat que es negava a reprendre la ruta.
He de confessar que, enmig d’aquesta confusió, va ser Carles qui va fer la primera aportació positiva:
– El meu germà , ja t’ho havia dit, ha de passar a per mià , d’acà unes hores. En el pitjor dels casos, quan veurà que l’ascensor està aturat…, a més, que el sentirem pujar, i llavors…,
Llavors! Llavors podien ser tres o quatre hores, i això si cap nova complicació no venia a afegir-se’ns; ja se sap que sempre va el gat a la calça esgarrada, i que quan te’n passa una, en pots esperar més tot sovint. Afortunadament, no sóc claustrofòbic, i tampoc el Carles no va donar mostrar cap indici en aquest sentit; una vegada em vaig quedar tancat en l’ascensor d’unes oficines amb una histèrica convençuda per moments que l’aire desapareixia de la peça, i no ho done a passar ni al meu pitjor enemic; i això que transcorregué ben poca estona fins que ens van traure. Ara, l’espera semblava que seria més llarga, però convindreu amb mi que no era el mateix passar-la amb aquella tal que amb aquest bombonet.
Era estiu, i tot i que l’aire no mancava, com pensava la donya aquella, la calor sà que apretava de valent. Fou Carles el primer en traure’s la camisa, de la manera més natural del món, i només va ser a bou passat que va dir:
– Ens haurem de ficar frescos, no creus? Tant si ve Ximo com si ens troba algú abans, d’acà tardarem a eixir, i la calor li pega fort.
La veritat és que quasi ni l’escoltava, embadalit com em trobava davant de la visió del seu pit. Hi ha qui creu que els pits més mascles sónn aquells peluts i corpulents; greu error, no hi ha com un pit quasi sense pels, només els justos en els llocs justos –una coroneta envoltant els mugrons, una còrrua enfilant-se cap al melic i perdent-se després en les profunditats del cinturó en avall– per despertar la lÃbido i la passió de qualsevol aimador de les glòries humanes. I jo
en aquells moments libidetjava i m’apassionava com no hauria ni imaginat feia poc que pogués libidetjar i apassionar-me.
Si em negava a acceptar les seues suggerències, pel que feia al meu jersei vermell, hauria semblant un rebuig cap a la seua actitud, rebuig que era l’última cosa en el mónn que volia que pensés. Doncs, me’l vaig treure també, preguntant-me inconscientment si les sessions preestiuenques del gimnà s haurien valgut per a alguna cosa, ni que fos per aconseguir fer desaparèixer els mitxelins incipients. I fou aixà com, entre nerviosos i tensos, un poc envarats fins i tot, varem seure a terra, pits enlaire, disposats a suportar la llarga espera de l’alliberament.
——————————————————————————————–
Primer, de volta en quan algú dels dos encara s’aixecava i premia l’alarma sense massa esperances. Al cap de poca estona, però, ni això no vam intentar més; ja era clar a hores d’ara que ningú no ens sentiria fins que aparegués el germà de Carles. Vam parlar de tot i de res, per entretenir la llarga espera; ell m’explicà coses de la famÃlia, moltes de les quals jo ja sabia, però que no el vaig voler decebre: que si els pares tenien la tenda d’electrodomèstics, que si tenia dos germans, el tal Ximo que tots dos esperà vem amb impaciència, dos anys major que ell, i una germana casada, que no vivia a la ciutat; que estudiava primer d’advocat –”perquè alguna cosa s’ha de fer, mira”–, que li agradaven no-sé-quins grups de rock –no em vaig quedar amb els noms, la veritat–, que si anava bastant al cinema…; i jo li vaig parlar del meu treball, però no massa i, considerant que ell tampoc no s’havia sentit obligat a explicar-me cap novieta ni història que tingués, no vaig haver de dir-li què m’agradava més aviat a mi en aquest aspecte…, cosa que em va estalviar haver de triar entre la sinceritat i la tensió en un espai minúscul en dir-li res sobre ell mateix.
Duiem ja una bona estona de conversa intrascent, i de nerviosisme meu per la processó que m’anava per dintre, quan em vaig adonar que el Carles emvermellia per moments i no es decidia a dir-me el que fos que em volgués dir. No sabia com ajudar-lo a decidir-se, quan el xicot ho llançà tot sol:
– Eeh, Jordià , és que… –va optar per somriure?Es que, veurà s, fa una estona que… que m’estic pixant… I la veritat és que no puc aguantar-me.
Ningú no ha previst semblants emergències dins d’un ascensor, però el cos humà té unes necessitats ineludibles. I encara com. Reconec que potser em vaig quedar més tallat que ell mateix, i la veu em farfallejava en respondre-li. Però com vaig poder li vaig donar entenent que calia fer de la necessitat virtut, i que la millor manera d’evitar tot el possible les per altra banda inevitables conseqüències seria aprofitar el petit badall de les juntures de la caixa amb les
portesà , i confiar que el lÃquid rages tot el més cap avall possible.
Quan Carles es va aprestar a donar satisfacció a aquella necessitat perentòria, sabia que la prudència i l’educació s’aliaven en el meu cervell per indicar-me que havia de desviar al mà xim la meua mirada. Però des de feia estona sabia també que ni la prudència ni l’educació no vencerien la batalla, i aixà vaig poder descobrir que el meu company accidental d’alotjament estava dotat, no diré més enllà del normal, però sà bastant bé dins del normal, d’un aparell que l’espera havia tibat fins fer-lo esdevenir joiós espectacle.
La cosa no va anar tan malament com podÃem haver pensat. Un petit toll sobre el qual Carles va llançar el seu mateix mocador, per amerar-lo del lÃquid, va ser l’única deixalla, a l’altre extrem de l’aparell, d’aquella activitat. Carles va tornar a seure, la conversa es va reprendre, sempre surant sobre la superfÃcie, fins que li vaig sentir dir, sense immutar-se, com si hagués fet esment d’un fet vanal més:
– Jordi, veritat que tu ets gai?
I de seguida, sense deixar-me ni respondre, i com si el nou comentari no tingués res a veure amb l’anterior, cosa que em vaig permetre de dubtar i no creure’m malpensat en fer-ho:
– Redéu, acà continua fent molta calor. No t’importa…que em trega tamb? els pantalons, veritat?
I tant que m’importava! M’importava com t’importa que arribe el cap de setmana, com esperes la primavera, com enyores les vacances des del dia següent de tenir-les… Es a dir, que em moria de ganes. Però vaig fer un gest d’aquells que no et comprometen a res, veges sinó.
Allò no era un eslip, déus del cel, allò era un tanga d’aquells que la gent es posa per dir que du alguna cosa a sobre… i per mirar de fer el més real possible la paraula paquet amb la qual designem la joia més preuada. Si allò amagava res, ja m’explicarien què significaria destapar-ho.
El xicot somreia una mica com vergonyós, no sabia fins a quin punt amb sinceritat. Que els ulls m’havien esdevingut taronges devia ser impossible d’amagar, en un espai reduït com aquell, i que la meua maquinà ria s’estava inflant fins lÃmits intolerables també. Es clar que em podia haver tret jo també els pantalons –la calor era real– aprofitant el tà cit permÃs, però temia amb raó que llavors tot se’m desconcertés i que allò acabés com el ball de Torrent. Però el que era Carles, no semblava disposat a deixar còrrer res:
– Ja veig que no vols contestar-me, Jordi.
Què haurieu fet? Fer-vos el desmenjat, com jo?
РQu̬ vols dir?
I ell que no semblava massa amic de les mitges tintes:
– T’havia preguntat si ets gai, si… –aquà dubtà una mica–, que si t’agraden els tios, vaja.
Vaig somriure mirant de seguir fugint d’estudi:
– Sé què vol dir ser gai, no cal que m’ho expliques.
– I doncs?
I doncs, què. Què volia eixe cosset que li contestés, que feia mesos que em moria de ganes de fer-me’l? Interpretà de forma diferent el meu silenci:
– Bé, si vols no cal que em contestes. Però –era clar que es moria de ganes de saber i d’explicar-me què en sabia– jo ho he sentit comentar.
– A qui?, que li vaig preguntar. La veritat, no em feia cap de grà cia anar en llengues entre la gent de la finca.
Va somriure novament, ara ja molt insinuant. S’havia estat dret des que s’havia tret els pantalons, però ara seié al meu costat, molt a prop; massa a prop, fins i tot per a un ascensor petit com aquell. Ara va ser ell qui fugà d’estudi en prosseguir, sempre sense abandonar el somriure:
– Tu creus que jo m’ho he fet mai amb un tio?
La pregunta duia tones de pòlvora concentrada. Doncs, vaig creure millor recòrrer a un argument molt socorregut…
– Diuen que, durant l’adolescència, tothom fa una cosa o una altra amb els amics. Hi ha qui diu que aquesta és l’autèntica iniciació al sexe per a la majoria dels joves.
Galdosa situació, jo fent una classe de pedagogia sexual al xicot que em moria de ganes d’empassar-me. Cony de vida civilitzada i de cultura occidental! I ell, que no semblava massa content que li hagués defugit l’endevinalla, decidà donar un pas més endavant:
– El meu germà Ximo i jo…, ens ho muntem de vegades.
S’ho muntaven? Ara, aquestes confessions ascensòriques semblaven posar-se interessants. Vaig deixar que seguÃs.
– La veritat és que –rialla de circunstà ncies–, bé, que sÃ, que des de fa anys, des que jo en tenia dotze i ell catorze… –era de manual, allò; l’estrany era que el xicot ho expliqués a un desconegut, ni que fos en una situació com aquella; Jordi, t’està s fent vell, i ja et veuen com a un pare… o com a un psiquiatra–, i mira, ens ho passem bé.
Em vaig decidir:
– Però… què féu exactament?
A veure si el germà resultava que… Però no, és clar:
– Doncs això… que ens la pelem. Ens la pelem l’un a l’altre –ara ja estava embalat– Mira, quan Ximo arriba per les nits, que no ha tocat bola, i jo tampoc no, perquè jo, acà on em veus… –us estalviaré la gallejada del mascle, perquè encara a hores d’ara ni tan sols sé si era veritat o no–, doncs que llavors, el meu germà i jo…, això, que ens l’agafem l’un a l’altre, erta com la tenim…
No era només les nits de cap de setmana, quan la tenia erta. Ara, només de parlar-ne, el seu paquet era a punt de reventar, dins del minúscul eslip; i ell a més, que no parava de toquejar-se’l, fins que en un moment donat el seu membre embalat no pogué més i es va escapar per un costat a prendre la fresca. Carles no feu res per impedir-ho ni per corregir-ho després, i això que era massa evident com se me n’anaven els ulls darrere. No només això, sinó que aviat va començar a grapejar-se, mentre m’explicava les prà ctiques fraternals, lloant-me l’aparell del tal Ximo, i insinuant que el seu tampoc no desdia del volum del germà ; cosa per altra banda perfectament comprobable sense massa explicacions, perquè el molt puta estava literalment masturbant-se al meu costat.
La seua pell tocava la meua, el seu braç fregava el meu cada vegada que impulsava amunt i avall el membre, la seua olor jove i viril m’omplia les narius fins embogir-meà , i això és el que vaig fer, embogir, llançar pels aires la respetabilitat i els bons costums, i acostar la meua mà fins tocar-li aquell aparell que semblava engrandir-se per moments i pel qual hauria donat tant des de feia massa mesos.
Sinó que la reacció del Carles no va ser com esperava. Bruscament em va retirar la mà i va interrompre ell també les seues manipulacions. “Ja hem begut oli, Jordi”, que vaig pensar, “ara et muntar? un numeret d’aquells que tan poc t’agraden, i menys encara en un lloc minúscul i tancat com és aquest”. I em vaig disposar a suportar la tensió, potser la batussa i les burles a que segles de clandestinitat ens tenen acostumats, que no resignats, en aquesta porció del planeta.
Però no va ser res d’això. Quan el Carles es va aixecar, el seu rostre no reflectia cap sentiment de menyspreu, cap burla ni indignació de cap mena. Just al contrari, plantat davant meu, amb el membre ert definitivament deslliura’t dels minúsculs lligams del tanga, la seua veu era insinuant i dolça. I la sorpresa de les paraules superà la del gest:
– Fa temps que em pregunte… què es deu sentir quan te la mamen. Vols?
Li han preguntat mai a qui s’ha perdut pel desert si vol aigua? No sé si encara havia acabat Carles de xixiuejar el seu prec encisador que ja em tenieu a mi anant per feina. I encara em preguntava si volia, el molt…
————————————————————————————————–
Sincerament, crec que em vaig lluir. El xicot i el seu membre s’ho valien, i la veritat és que Carles col.laborava amb una fruició i unes ganes que em feien dubtar que fos cert això de la primera vegada. Si la meua boca feia esforços per abastar més i més d’aquell tros de carn batejada, el seu piu era un èmbol empentant endavant i endarrere, i la seua gola desfermava uns udols que, si hi hagués hagut algú a la finca solità ria, haurien servit per avisar de la nostra presència i el nostre tancament més que cap alarma que l’aparell aquell no hagués pogut engegar. No ho hauria fet mai, val, però fos instint o pel.lÃcula porno contemplada, em va agafar dels cabells i va assumir la direcció de la maniobra… sense cap oposició per part meua, ja podeu pensar-hi.
La cosa només va durar pocs minuts, com ja m’ho havia imaginat; preparat com estava des d’abans per l’excitació i les engrapades, el seu aparell va avisar molt aviat que el joc era a punt d’acabar-se. I abans que el “rien ne va plus” del crupier assolÃs el punt culminant, vaig fer-li modificar l’alotjament, no fos cosa que, i tampoc no era eixa. No va semblar fer-li massa grà cia del tot, al xicot, però al cap de ben pocs segons, si m’ho anaven a dir a mi, expert com és u en el tema, deixava anar una cà rrega més que decent, blanca i substanciosa, mentre els udols, ara sÃ, assolien el clÃmax irrepetible que mai res ni ningú podrà reproduir ni sobre el paper ni en una tela, i al qual només determinats fragments musicals poden, en un moment donat molt singular, permetre’ns d’acostar. Es a dir, que es va còrrer com una mala cosa, suposant que les tals males coses tinguen uns orgasmes tan sentits i exagerats com el d’aquell coset que ara panteixava, nu i ple de suor davant meu, amb el penis encara guerrer i la felicitat, més que escrita, gravada sobre el rostre.
Vaig tenir prou amb això. Tampoc no es tractava, en una primera vegada –perquè llavors ja era convençut que aquesta seria una primera, però no una darrera volta que ens anà vem a trobar, i no m’equivocava gens ni mica– no es tractava, dic, de fer res més, ni de voler fer passos per als quals el Carles ni era ni potser seria mai preparat; que en açò, com en tot, el cos té les seues exigències.
De tota manera, l’únic comentari que feu va ser-me recompensa suficient d’esforç semblant, tan gaudit a més a més a la vegada:
– Uf, tio, ha estat… massa. Es increïble. I tu… redéu, com t’ho fas!
Com m’ho feia! Sabia què em deia en afirmar que el jovenet repetiria. Creieu-me, que u se les sap, aquestes.
————————————————————————————————–
No varen trigar ja massa en traure’ns, tot i que la moguda fou d’aquella manera. El tal Ximo, el germà , va arribar afortunadament abans d’hora –igual se la volia muntar amb el Carles, que vaig pensar, aprofitant la soledat de la casa–, i en pitjar l’ascensor i veure’l espatllat, va començar a pujar per les escales. Carles reconegué de seguida les passes, i cridar-lo i explicar-li rà pidament la situació tot fou un. En teoria, la finca té una portera, com totes les finques que es precien; però la portera, ai las, també feia vacances, a l’agost, no en faltaria una altra, i amb ella el pis on tenia la clau amb la qual, i unes estranyes manipulacions que només ella sabia dur a terme, es podia resoldre el fotut problema d’un ascensor aturat que no es decideix a reprendre la marxa, almenys fins arribar a un pis decent per poder eixir. De manera que ja em teniu el Ximo trucant els bombers, el reforç dels quals no era també, afortunadament, de vacances.
Podeu imaginar el numeret, aixà que us l’estalvie. Quan a la fi –això sÃ, decents i vestits com déu mana– el Carles i jo vam aconseguir eixir d’aquell receptacle, vam respirar a fons. Ho podeu creure. Tot i que jo no tenia justament motius per penedir-me’n, d’aquell bloqueig, fins i tot aixà l’espera començava a ser-ne ja un gra massa. Em vaig jurar que aquell ascensor no em tornaria a veure dintre seu mai més, promesa que, com cal, vaig aconseguir de mantenir immaculada durant dos dies sencers. La carn és dèbil i les escales pesades.
Per cert, en eixir vaig conèixer Ximo. Per alguna raó d’horaris, no havia coincidit mai amb ell en entrar o eixir de la finca, i en veure’l vaig constatar que aquesta manca de coincidència havia estat una autèntica llà stima. Era tal que el seu germ?, sinó que dos anys major i una mica més, com us diria jo?, més rude, menys delicat. Sense que rudesa i menor delicadesa significaren, ben al contrari, cap demèrit per al seu cos. I sabent el que sabia, vaig sentir que un estrany calfred em recorria en donar-nos la mà quan el Carles ens presentava. I crec que el rostre de Carles també amagava un mig somriure molt prometedor.
————————————————————————————————
Enviat: Novembre 9th, 2007 sota Fantasies.
Comentaris: cap