Tot continuava igual.
Un dia no sé com hem vaig trobar enmig dún carrer creuant un cotxe i calant-li foc, algú cridava quina era l´única solució ( la revolució ) damunt d´un altre cotxe volejant una bandera roja. Després de llançar els dos darrers molotovs que portava, vaig pujar damunt d´aquell altre cotxe i agafant-li la bandera i llençant-la, la vaig atraure cap a mi besant-la fort intentant esgotar tota l´atracció que hem produia, sobretot els colors de les mitges de llana. Quan les flames s´enlairaren baixàrem. Ella, prenent la iniciativa, m´agafà de la mà arrossegant-me fora de la manifestació sense dir res. Decidida seguia un tragecte que jo ignorava on hem menava fins que es girà per mirar-me un instant. El trànsit estava paralitzat i no calia parar compte per creuar els carrers. De sobte entràrem a un edifici i començàrem a pujar les escales, però en arribar al segón replà ja no podia més. No entenia com se m´havia posat la birosta i la vaig aturar  al punt que ella hem besava. I hem va ficar la mà per entre els pantalons per agafàr-me-la.
- Voilà ! Exclamà en alliberàr-me-la i contemplar-la.
- No et treguis les mitges. Li vaig demanar.
La roba anava quedant apilada per enllà.
- Soc de Barcelona. Va dir traient-me la llengua desvergonyida.
Més tart, mentre jo li passava la llengua per tot el trau i el pinacle, ella m´agafà la birosta i va començar amb intrepidesa, fins que l´engolí successivament sense frè. Al cap d´una estona va parar demanant-me que jo continués i després d´escórrer-se aquell ” Vinga, va ” deixava pas a una exclamació de satisfacció quan se la ficava. Els seus pitets es commovien i ella restava gairebé immòbil queixant-se de gust.
- Joder ! Vaig exclamar.
M´escorria sense poder-ho controlar.
- Anem a l´habitació ? Digué ella.
Vaig afirmar amb el cap. I abandonàrem el replà i hem menà finsla porta de mà esquerra.
La tarda fou vstial i acabàrem extenuats. Ella hem proposà de baixar al menjador. Jo vaig mirar la cuineta que tenia en un racó.
- Les idees no són de ningú. Digué.
- Però tu ets comunista. No ?
- Aquí, l´única comunista que hi ha soc jo, la resta són llibertaris i també una parella que ha deixat el seu grup perquè els hi feia fàstic l´ambient nashiste que es respirava a la seva comuna.
- Ja comprenc, és millor viure la poesia que no recitar-la. Oi ?
Baixàrem al menjador i en un matalàs estès en un racó en hi havia dos cardant. La Mar anà directa a la cuina. Va posar a escalfar llet i tot seguit començà a escampar mantega damunt d´unes llesques de pà. Jo li vaig dir que necessitaria alguna cosa més consistent.
- Com ara què ? Va preguntar-me sobtada.
Com que jo no sabia què dir es girà cap a un armari, obrí i tragué una llauna, ensenyant-me-la amb un gest interrogatiu.
- Sí i les llesques amb mantega també. Li vaig dir.
Al cap d´una estona se`ns va unir el Paul i després va venir la Mixel.la que dirigint-se a la Mar la besà, tot repetint el mateix amb mi. Els seus llavis eren suaus, infinitament suaus.
No sé per què els hi vaig deixar clar que havia ensopègat amb la situació que s´havia donat i que solament sentia que hem trobava a gust amb la gosadia i el perill, encara que trobava a faltar les classes. El Paul absent endrapava una llesca de pà amb mantega.
La nit es dissipà amb el presentiment de que tot l´enrenou dels darrers dies anunciaven el fracàs de tot el que s´havia iniciat. El Paul argumentava les raonsper les quals se n´havia atipat de seguir les consignes que s´anaven difonent. Amb un somriure rabiós exclamà indignat allò de ” prohibit prohibir ” i posà cara de fàstic.