Hem va despertar la carícia dels seus llavis i la seva llengua contra els meus. Els petons se succeïen sense ordre ni concert mentre m´abraçava i amb el genoll s´obria camí entre les meves cuixes tot agafant-me un llavi amb les dents. Després inicià un moviment de fricció contra la meva figa i jo, sense deixar de petonejar-la, li acariciava els mugrons que se li havien posat durs i emparpelats. Tot el record de la fruïció de la nit abans i el gust que em donava se`l volia tornar, però com que semblava que es mostrava més activa que de costum la deixava fer. Intuïa que ella també hem volia trametre el benestar assolit amb aquell que ens havia acompanyat a casa. I les seves carícies amb la mà a la meva esquena semblaven que no acabarien mai, com semblava que la meva exitació tampoc acabaria mai. Em començava a mullar i amb l´impuls de posar el meu genoll entre les seves cuixes notava la seva humitat en arribar a la figa. A poc a poc ens començàrem a trobar lligades amb un vaivé dels nostres cossos que hem feien sentir embolcallada de plaer escoltant els seus gemecs sords.
Passà l´estona amb una exitació creixent, sentint algún inici d´escorreguda sense acabar d´anar-me`n, notant que a ella també li passava alguna cosa semblant i acariciant-nos suaument sense parar. La Núria tenia el seu cos molt calent que responia instintivament a cada gest, com jo. Cap de les dues acabava de prendre la iniciativa i deixava que el temps passés lentament amb els amanyacs que ens fèiem. Les tetes se m´endurien i semblava que els seus mugrons esclatarien entre les meves dents. La picoreta al cony s´havia convertit en un suau dolor de plaer que em feia preme`l contra el seu genoll al mateix temps que ella s´aferrava cada cop més contra el meu cos. Vaig intentar desfer-me d´ella per fer servir un consolador, però hem va empresonar encara més contra el seu cos. Lentament, vaig friccionar el seu pinacle i ella va respondre de la mateixa manera donant lloc a una mútua escorreguda que donava peu a continuar, ja no sabia el que ens mantenia unides. Els cossos havien perdut els contorns perquè ja no savia on començaven i acabaven. Jo estava totalment dilatada. Per moments pensava que voldria una polla. Els seus petons cada vegada més intensos tenien alguna cosa d´electritzant, com els seus pits contra els meus i el seu genoll contra la meva figa. I hem vaig tornar a escórrer d´aquella manera notant-la entre els meus braços amb la seva boca clavada a la meva, movent la llengua. I quan vaig poder derfer-me de la seva boca em va oferir les tetes perquè se les mamés i llavors es va escórrer d´aquella manera movent el culet sincopadament.
El telefon es féu un tip de sonar, però nosaltres, absents de tot, continuàvem entrellaçades amb un sol cos sense interrompre el joc de carícies que ens condemnava a restar indefinidament d´aquella manera. Solament vaig tenir consciència que es va incorporar i separant les cames es ficà davant meu perquè les nostres figues estiguessin frec a frec amb un moviment encara més exitant, follant-nos mútuament amb els nostres conys i colpejant els pinacles endurits. Tornà a sonar el telefon amb impaciència i ella va agafar el consolador del calaix i començà a penetrar-me suaument al principi, però accelerant els moviments a poc a poc. Tota jo em desfeia i quedava estesa mig endormiscada fruint del plaer que sentia.

Enviat: Març 27th, 2008 sota Fantasies.
Comentaris: cap

4- UN PONT DE MAR… BLAVA?
Khalib va al.lucinar quan vaig explicar-li la petició del Ximo. M’ho va fer repetir dues vegades, potser perquè dubtava si havia aprés bé la llengua d’aquells europeus tan bojos.
– Qu sí, Khalib, tal i com t’ho conte. Que s’ho vol fer amb tu, i es mor de ganes que li la claves fins el lleu.
– Fins on?
– Deixa-ho còrrer, cony, saps perfectament què vull dir, no m’isques ara divagant sobre filologia.
Li havia trucat a casa seua per dir-li que vingués, que havia d’explicar-li una història increïble; però ell no hi era, i es va ficar el seu cosí Muhamad –la veritat és que ni jo ni la propietària del pis de Khalib hem aconseguit mai d’entendre quants “cosins” seus viuen en aquell pis, tot i que Khalib m’ho ha explicat repetidament, amb tants pèls i senyals que fins i tot m’ha explicat amb quin d’ells s’ho munta algunes nits; que no era el Muhamad, per cert? Aquest Muhamad creu que ha aprés a parlar la nostra llengua, i s’entesta en demostrar-ho a tothom, amb els merders corresponents. Jo tot era intentar que em parlés en francés, per veure si ens aclaríem, però ell no eixia d’aquell “sí, hi
és chez Khalib”, “Non, Khalib jo no sóc pas, jo Mohamed”. Finalment vaig aconseguir que entengués l’encàrrec i, sobretot, tenir jo la seguretat que l’havia entés.
– I dius que aquest Ximo està…
– Per a menjar-se’l. Imagina’t el germanet, però més home, més quadrat, però dolç també, amb una dolçor…
– Collons, Jordi, sí que t’ha pegat fort. Està bé, està bé, que no es diga que un magrebí ha negat hospitalitat a un cosset així… i menys encara a la vostra terra estant.
Vaig riure davant la veu d’inocència de Khalib, acompanyat del més suposadament ingenu dels seus somriures, i la seua més franca rialla musulmana va seguir la meua de seguida. I, sense majors preàmbuls, vam passar a altres finalitats més productives. Quan el Khalib s’excitava, i la veritat és que era fàcil excitar-lo, no tenia aturador.
Havíem convingut que es deixaria caure per casa el dia que jo havia concertat la cita amb Ximo, i de fet va ser Khalib el primer en arribar-hi, no sé si perquè temia quedar malament si arribava tard o perquè el meu relat l’havia animat fins l’extrem de devorar-lo la impaciència.
– Encara no ha vingut el teu cos de bandera, Jordi?
– Voldràs dir que encara no ha pujat. Et recorde que viu en aquesta mateixa finca.
Va ser dir-ho i el timbre que sonava. Aquell dia el Ximo s’havia lluït particularment; jo creia que no es podien trobar uns pantalons més cenyits ni més escassos de roba que els de l’altre dia sense anar directament nu, però ell havia aconseguit demostrar el contrari.
Anava a fer les presentacions convencionals –què hi farem, a un l’han educat una mica a l’antiga!– quan Ximo, sense deixar-me dir ni ase ni bèstia, s’acosta a Khalib, que s’havia aixecat només obrir-li jo la porta, i agafa amb la mà esquerra el paquet islàmic mentre estén tranquil.lament la dreta en gest de salutació:
– Què tal, Khalib. Et dius així, veritat? No et pregunte com estàs perquè prou que ho note. Recollons, tio, com podeu criar unes polles tan grosses?
Després de la qual constatació de la diferència de ritmes a vora i vora de la Mediterrània, s’imposava per part de Khalib el que aquest va fer sense espera, encaixar la mà de Ximo amb la seua dreta mentre repetia el gest agafador amb
l’altra mà, constatant que tampoc Isa ben Marien havia privat els seus seguidors d’unes bones capacitats reproductòries.
Vaig haver de recordar-los que jo era allí, perquè ja em veia que, cas contrari, aquells dos em deixaven sota taula; i no estava disposat a restar sense menjar quan tenia davant meu dos entrepans com aquells. De manera que em vaig acostar, i prement alternativament els darreres de l’un i l’altre, vaig presentar una respectuosa reivindicació dels meus drets com a amfitrió i com a copartícep de la festa.
Tots dos van somriure. Ximo, amb una naturalitat que feia pocs dies m’hauria sorprés però que ara trobava perfectament esperable, va aprofitar que havia alliberat la seua mà de la salutació amb Khalib per magrejar les meues parts mentre comentava burleta:
– Home, Jordi, no t’ofengues: encara hi ha classes, però això no vol dir que estigues gens malament. No et sembla, Khalib?
A Khalib li ho semblava. O almenys així ho va indicar, no de paraula, sinó acostant també la seua mà al meu inflat paquet, boig ja per esclatar davant d’aquella veïnal estrebada. Ara, no sé si el que volia Khalib era tant constatar una vegada més allò que tan bé coneixia, o entrecreuar els dits amb la mà magrejadora d’un Ximo més excitat cada moment que passava.
Finalment va ser Khalib qui es va decidir a despullar el nostre autoconvidat; i ho va fer amb tota la delicadesa que segles de refinament han ensenyat l’Islam a dur a terme les seues cerimònies amatòries. Khalib, quan volia, semblava un
efebus de les Mil i Una Nits en ple lliurament amorós en la tenda d’un oasi; d’altres vegades, en canvi, sabia ser, com m’ensenyava l’experiència, el senyor ardent i neguitós que es complau en violar les seues víctimes sotmeses. Ara, però, tocava la dolcesa, i Ximo va aprendre ben aviat com podia el magrebí fer-lo gaudir amb aquesta suavitat.
Sinó que el veïnet no volia allò, o almenys no ho volia encara. Amb gest brusc va apartar els llavis de Khalib del tast que aquest havia iniciat amb tanta delicadesa:
– Despulla’t d’una vegada!
Era una veu brusca i masculina, que no acabava ?ni començava– de quadrar amb la seua petició per concertar la cita. Però a Khalib no semblà preocupar-li ni sorprendre’l. El va mirar fixament amb els seus ulls enormes i salvatges, els ulls que sabia fer quan volia demostrar qui manava de veritat en aquella plaça:
– Em despullaré quan voldré, a veure si t’adones d’una vegada qui mana ací, gos!
I davant de la meua sorpresa, Khalib li va etzibar a Ximo allò que només podia ser qualificat, sense eufemismes, com una hòstia molt ben donada. La meua cara d’astorament no va ser res en comparació amb el rostre del meu veí i receptor de la plantofada, el rostre del qual no hauria sabut dir si havia quedat més vermell per la irritació o pels efectes del colp. Vaig pensar, i tèmer, que aquells dos cossos mascles s’hi anaven a enganxar en una batusa de conseqüències imprevisibles però, davant del meu desconcert, Ximo va restar des d’aquell mateix moment totalment passiu i sotmés a les ordres perèntòries de l?africà:
– I ara, tombat damunt d’aquell sofà, cap per a avall, i prepara el teu cul merdós per rebre la meua polla!
La cruesa de la veu em sorprenia fins i tot a mi, acostumat com estava a certes eixides de Khalib. I també em preocupava, per què no dir-ho, per més buida que cregués la finca, la possible resposta violenta de Ximo, si el meu moro predilecte se?n passava de comportament.
Tot al contrari. Ximo semblava encantat d?aquella violència. Quan Khalib, amb irritació mesclada amb impaciència, va traure un condó de la tauleta on sabia bé que hi eren i va començar a revestir amb ell la seua polla inflada, els ulls del meu veí espurnejaven de goig, encara que potser amb un fons de preocupació, perfectament comprensible; si la seua experiència en aquestes comptesses era tan poca com jo li suposava, la preparació per rebre la visita del germanet més aviat gran que petit del magrebí no anava a ser tasca fàcil.
I a fe que Khalib no li va facilitar les coses. Potser m?entendreu si us dic que allò va ser en tot una violació, sinó en el ?petit? detall que Ximo ho volia… tot i que de vegades el seu cos i la seua raó se?n resentien i resistien, és clar. Khalib el va obrir com va voler, i es va endinçar a viva força dintre d?aquell receptacle desacostumat a semblants mesures; i sense deixar d?empentar més i més endins, el va aixecar com una ploma ?i Ximo no té res de ploma en el seu pes, podien preguntar-m?ho? obligant-lo a ficar-se dret, sempre tots dos ensamblants, per poder grapejar-li així amb fúria els testicles, en una bategada que semblava amenaçar per sempre més la continuïtat física d?aquells òrgans.
Mentrestant, jo tenia la sensació que m?havien deixat una vegada més a soles, hostajador d?una batalla meravellosa de la qual em condenaven a ser mer espectador; i no volia aconformar-me amb aquell paper, ja n?estava una mica fins el més amunt. El meu membre, no cal ni dir-ho, estava a dos cents, i reclamava els seus drets amb la mateixa ànsia que un assedegat pel desert. De manera que em vaig acostar a Khalib i vaig començar a grapejar-lo, amb la dolçor que sabia que tant podia excitar-lo… si és que se?l podia excitat més. Però la seua veu va sonar tan autoritària cap a mi com la que li havia adreçat a Ximo feia una estona:
– A mi, no! Agafa-li la polla a ell i pega-li una mamada que se?n recorde tota la vida! I a pressa!
Inútil és dir-ho, a aquestes altures els udols de Ximo podrien haver despertat tota la finca si hi hagués hagut algú dormint en ella. De tota manera, i perquè totes les precaucions són poques, jo havia engegat a tota intensitat el compact, només començada aquella guerra; un compact on avui no sonaven exactament peces de Mozart, perquè si calia que els veïns rondinassen, segurament valia més que fos d?un rock per heavy que sigués que no dels crits del Matamoros, al qual ara li estaven tornant la revenja històrica del seu cognom. Al gra, que quan Khalib em va donar aquella ordre, vaig ser un obedient servidor del meu senyor i em vaig fer càrrec d?aquell paquet veïnal, que tant de gust havia tingut en conèixer i tascar feia uns dies.
Ximo es trobava ara en el clàssic emparedat en què ell era la mesca gustosa i goluda de dos llèpols que no estàvem disposats a abandonar la mènjua fins que li haguessem estret l?última gota i el darrer sospir. I a déu pos per testimoni que li?ls vam estreure!
Pot sonar a tòpic, però que sone, allò de l?èmbol endavant i endarrera, per topar-se ara amb un penis que empenta, ara amb una boca que acull, va funcionar a la perfecció amb el meu veïnet. Potser fos perquè jo em coneixia bé el ritme del Khabil, i doncs alentia i accelerava segons que creia més convenient per esperar-lo, fos perquè el cel ajuda els qui s?ajuden, fos si voleu per la casualitat més impensada, excusa eterna que no vol dir mai res, el fet va ser que, en sentir jo que la llet de Ximo avançava imparable cap a la seua eixida natural i retirar-me prudentment per deixar que aquell bé de déu espés brollés incontenible, vaig sentir l?udol salvatge de Khalib, udol de nit plena del desert ?encara que Khalib, per ser és més aviat de Tànger?i vaig veure el seu gest de mascle victoriós llançant lluny el condó i escampant a dojo el seu esperma per tot el cos de Ximo, si no van ser algunes escorrialles que m?arribaren a mi. I en l?acte, tots dos, com de comú acord, es deixaren caure allà on eren, al dur terra del pis, sense preocupar-se ni poc ni gaire de la duresa ni de la fredor –que encara no era tal, en aquell setembre–, i sense preocupar-se tampoc, i això era més greu, de la meua persona, que restava encara insatisfeta, excitada de no més en veure aquells dos mascles esgotats després de la batalla, mentre tot jo els demanava a crits silenciosos poder participar també d?aquella vibració postorgàsmica.
Encara s?estigueren una bona estona a terra fins que Ximo, més prudent o menys habituat a certs abandonaments, es va aixecar amb una certa dificultat ?no era per a menys?i es va estirar, gloriosament nu com anava, tot al llarg d?un dels sofàs de l?habitació on, com qui no fa la cosa, vaig anar de seguida a seure. Sinó que un comentari fet amb veu desmaiada i quasi inaudible ??ara no, Jordi, sisplau??em va contenir en les meues ànsies de seguir endavant, o de sol.licitar que recordaren la meu presència inactiva. Perquè Khalib tampoc no semblava estar per a massa orgues, encara estirat al terra, amb el membre guerrer abandonat igualment a la languidesa més cansina.
Afortunadament, la treva va ser només això, una treva, i de no massa llarga durada. No haurien passat ni deu minuts, tres cançons mal comptades d?aquell grup eixordador, la potència dels quals havia reduït, per evitar ara el contrast dels seus crits enmig del silenci, que ja vaig veure que el meu vell conegut i tastat germanet guerrer de Khalib insinuava una certa incomoditat manifesta en la postura que es trobava. Quan el meu magrebí predilecte es va aixecar tot d?una, amb un bot inesperat que va sorprendre Ximo tant com a mi, i es va adreçat a la seua soferta ?i satisfeta?víctima anterior, vaig comprendre que finalment la cosa començava a posar-se de veritat interessant per al meu cos. Khalib havia escoltat la meua petició muda, i estava disposat a venir en el meu auxili.
Quasi no va parlar, amb Ximo. Només tres paraules i un interrogant –?No et sembla…?– i un gest molt més expressiu que les paraules van ser suficients per coordinar aquells dos cossos i fer-los avenir pel que feia referència a mi. Quan Ximo li va respondre, també lacònic ??deixa-m?ho a mi.?? ja vaig ser conscient de qui es faria càrrec de cada part i, amb tots els respectes cap a l?Islam, no em va desplaure. A Khalib me?l coneixia bé i l?havia tastat bastant, que no prou, perquè d?això mai no hi ha massa; però amb Ximo només havia existit una única vegada, i volia comprovar si els meus records –?meravellosos records?eren suficientment fidels.
Ho eren. O potser s?havien quedat una mica curts i tot, o bé era que l?experiència patida li havia servit a Ximo per aprendre encara millor a gaudir i fer-me gaudir per tots els amagatalls del meu cos. Em vaig abandonar per complet a les seues mans, i al seu membre, oblidat ja de tot i de tots, veïns, udols i grup heavy inclosos, en un núvol de dolor plaent enmig de les empentes plenes de ràbia i salvatgia d?un Ximo fora de si, que pocs dies abans no hauria ni gosat pensar que hi seria, penetrant més i més endins un cos masculí que, bé que li ho notava, l?havia encés de desig i de fúria, potser com a rèplica agradosa de la penetració no menys salvatge de què ell mateix acabava de ser-ne objecte. Mentrestant, el meu Khalib anava canviant els papers, donar i rebre, ja enfonsant-me tota la seua polla ardent dins de la boca, ja tancant dintre la seua el meu penis igualment ardent.
Aquella bogeria només podia acabar amb un gloriós esclat de tots tres per tot arreu dels punts imaginables. I ara sí, caiguerem esgotats per una bona estona, languidament tots tres, asseguts en el sofà, i la recuperació fou ara necessàriament més lenta. I va ser llavors, quan jo ja m?aixecava, havent recuperat el meu paper d?anfitrió i disposat a fer els honors de la casa, ara en sentit estricte, a aquells dos mascles que havien pres possessió satisfeta del meu cos, quan es va escoltar la veu de Ximo, ja recuperat, que em feia la petició més estranya que podia esperar-me en aquells moments:
– Per cert, Jordi, et voldria demanar un favor…
Un altre?, que vaig pensar-hi. Però evidentment, la resposta no va ser aquesta, sinó un convencional ?digue?s, Ximo?. I llavors, què em direu que em demanava?
– … si no et sap mal, veuràs, és que no tenim un altre lloc on anar-hi ?en quina m?aniria a eixir?? Puc vindre demà al teu pis a fer-m?ho amb la meua nòvia?
Ximo em preguntava això completament despullat i amb el membre flonjo després d?haver-se?m repassat, i m?ho comentava a mi, tan nu com ell, davant d?un Khalib en pilota picada que encara li passava làngidament el braç per l?esquena i que, quan el vaig mirar, quasi no podia amagar la rialla darrere dels seus ulls intensos del Magrib. Però jo vaig saber també contenir-la, per respondre-li amb una seriositat fora mida:
– Quan vulgues, Ximo, no en faltaria sinó!
I escoltar-li encara una certa matisació, molt capficada. Ximo no volia de cap de les maneres mesclar dues parts tan diferenciades de la seua vida:
– El que vull és que em deixes les claus… i que em faces el favor de no tornar a casa en unes hores. És que… ho sent, però això és propietat privada!
I es va quedar tan ample en comentar-ho. Decididament, mai no entendré els éssers humans!.

Autor: Jordi Querol

Enviat: Març 5th, 2008 sota Fantasies.
Comentaris: cap

Es un dia de merda, dilluns, ben cansat de no fer res més que masturbar-me tot el cap de setmana. Desanimat com una soca d’un arbre incendiat l’any anterior estic fent cua pels túnels de Vallpitrera, dins els túnels, no pas a la part de fora, a més aquell que ja has de pagar i tens una petita finestreta d’observació dels treballadors de l’oficina al sostre. Quins collons que tenen, jo fent cua i ells follant davant meu i desenes de conductors obsessos mirant-los. I com no, els menors que van a l’escola amb els pares senyalant amb el dit, i els fornicadors fent-nos el dit a tots dient… foteu-vos i pagueu!

Bé, tot servei es pot optimitzar, i només sobra el dit i l’horari infantil!, pel demés no m’oposo pas. Així que, seguirem mirant-los atentament com no porta calces amb les faldilles ben pujades fins als pits i les mitges mal pujades més amunt dels genolls, la brusa estava ben cordada; si més no, quan es posaven d’esquena un a l’altre ella asseguda sobre d’ell amb aquella cadireta de rodes de plàstic no s’apreciava res que desentonés de cintura cap a munt. Potser la polla del home aquell sí que desentonava… Massa gran! Si més no la dóna que conduïa al costat meu tenia una boca oberta de bat a bat, ben agafada al volant i es clar, amb les dues mans i el dit petit aixecat d’una d’elles. Deu ser esquerrana!

Quina llàstima que no se sentia res, es normal! Si hagués obert un dit la finestra m’entraria tota la fumerada i soroll dels ventiladors. A més, el soroll dels altres vehicles i el vidre blindat que tenien a les oficines no travessaria cap xiscle. Tot sigui dit que ho fan per tenir el personal motivat! Tant motivat que motiva als conductors, als fills dels conductors i qui sap si hi haurà accidents avui…

Per fi havia arribat a la fruiteria, ja que havia penetrat tots els fruits, i només em quedaven els fruits secs, i vet ho aquí no m’atreien. Havia fet balanç de la quantitat que necessito al rebost i me’n feien falta, com a mínim uns melonets d’aquells xics, rodonets i durs, que es tallen bé amb un bon ganivet… però m’agrada més clavar-li caixelada i pressionar endins amb el nas i tot! Fins que no puc més i llavors hi poso el dit ben recte, sense ungles i ben arreglat, va entrant fins al fons. Quan ja hi ha un foradet mel follo en uns instants i ja queda fet pols, sense cap elasticitat i tot massegat! Com si hagués passat un tren. Com la boca no hi ha res, té llengua que juga i galtes que succionen! Vista aquella dependenta, amb una boca sensual que fent mots movent els llavis obrint-los i tancant-los suaument, que intentava dir-me algo no em vaig resistir de passar els meus dits pels seus llavis donant-li la volta. Ella em parlava de si son dolços i del soroll que fan quan hi feia tocs, i jo que li apartava un cabell de la boca… Començo a fer-li tocaments als seus pits agafant-los com si sigués aquell melonet que ella li feia tocs. Li indicava que el seus melonets eren flonjos i que deurien ser molt més dolços que els que compraria. Per aquest motiu ella reia i em deia que quan acabés de treballar m’hi passés, així que em vaig decidir per comprar meduixots durs, irregulars i ven vermellosos per després.

Es feia l’hora de dinar, així que vaig anar a recollir-la, la Carla encara anava amb el davantal obert pel cul mostrant-li els tirantets el tanga, fent la te; acabant de recollir algunes caixes de fruites cap dins la cambra mentre despatxaven els últims clients. Al sortir vam anar a dinar a caseta, i després dels postres, li tocava menjar el seu sexe. De cop i volta estavem escarxofats fent veure que mirem la tele sense els pantalons i menys mal que…. Possant-li un meduixot entre les cames, movent-lo amunt i avall per tots els seus llavis i fent-lo girar ràpidament prop del clítoris i perforant-li la vagina amb aquella fruita roja i dura. Ens la vam menjar a petons i després li vaig estar menjant el sexe una bona estona i tornava a començar fins que es va fer l’hora de tornar al treball. Vam fer el coit com si tinguessim pressa d’anar a pixar i va marxar amb el bus. Jo vaig precipitar-me al llit i em vaig desperar més tard.

Tenia tots els dits juganers, menys els dels peus que estaven atrapats amb les sabates, però per sort no m’havia posat calçotets aquest vespre; era evident que estava trempat quan la Carla em possa els pits a la boca per tal de que jugui amb el seu clitoris, culet i vagina mentre l’acaricio la pelvis, i li apresso les natges cap amunt obrint-li ve tots els seus corredors. Tot d’una més d’un dit està dins seu però el dit gros fa guardia girant al voltant del clítoris, fent-lo treure el cap i evitant que s’amagui. Els seus pits anaven endurint-se i els mugrons es posaven erectes com jo ho estava. Quan un pit descansava, l’altre s’encenia i així anava rondant-los amb la mirada, amb la xerrupada i amb la tendresa de la meva llengua circulant que humitejava, com gotes d’aigua que ruixaven la pell, i assecaven, amb el vent fred del matí, totes dues mamelles.

Així que tots trempats anàvem passant l’estona fins que començavem a preparar el sopar. Amb tots els estris de cuina a la taula, pesàvem els pits i penis per calcular la ració de fruita del dia, comprovàvem quina cullera s’acoplava millor a la vulva per mesurar la quantitat d’oli, i com no, la quantitat de sal per cada ú-et. A partir d’aquí ens calia mesurar la longitud dels espaguetis perquè entressin bé a la boca, la del penis, i la quantitat de mantega que li havíem pesat. Així que anàvem avançant el sopar. Mentre agafaven el bull els espaguetis i també la Carla i jo. I tan bon punt bullia es podien abocar a l’olla; i la penetrava. Anàvem fent xup-xup, sobre la taula follant i sobre els fogons coent. Tant bon punt estava llesta l’ultima escorreguda, aclaríem amb aigua freda i ho servíem.

Avent acabat m’agradava posar el mugró entre les urpes de la forquilla i jugar-hi com si fossin els meus dits que molt freds refredaven l’aureola produint un gran contrast amb el pit, i la llengua anava doblegant el mugró suaument com el tic-tac dels rellotges, que movent les agulles anava doblegant-lo. No era que la cullera no servis per a refredar el mugó, però m’impedia jugar-hi a mi. Quin gust que em donava posar-la calenta! Em feia trempar!

Penseu que m’agrada quan va amb pantalons vells ja desgastats, perquè hi poso els dits pels forats, fent-los més grans per així besar la carn que hi ha a l’altre cantó i colar-hi la llengua, seguir esquinçant-lo per passar-hi la ma i escaixar-los fins a les costures. Hi colo les mans i estiro, apreto i agafo i llisco sobre la tendre i ferma carn dón sigui; d’un lloc a l’altre deixant els pantalons tots trinxats de tant recorre tot el cos. La butxaca del darrera arrencada i amb un forat enorme que amb dificultats hi passo la ma i el braç fins arribar als pits i agafar-los, retenir-los i fer-los vibrar, i l’esquena, sensible dors; tot ben saccejat, des de les mànigues de la samarreta s’arriva fins al pubis i així s’arriva a tot arreu. Palpant amb la ma per reconèixer el lloc i passar-hi la llengua per prendre el sabor, i si el gust s’ho val, quedar-s’hi.

Aquest cop res de pantalons, ja ho havia dit, només era una referència del que m’agrada. Així que parlarem del tanga finet ple de sorpreses de color verd. És ben primet, i de sota un cordillet, per no dir que no té res, té un nus de llaçet a on fa la te a cada cantó; tant pel front del pubis com pel darrera a les natges. M’agrada especialment desfer els llaços i endur-me el cordillet, i fer-li nusos a sota perquè quan el porti posat li facin caricies als genitals.

Després del sopar no em venia de gust res més que anar a donar un vol caminant mentre ella jeia al sofà. Així vaig fer, i quan em trobava prop de la caseta d’informació del Parc, pels camins del bosc, vaig començar a sentir com si m’observessin. De seguida em va venir al cap que deu estar plè de joves follant, i els dec estar tallant el rollo o potser els fa més lasciu i transgressor… Em vaig decidir per amagar-me jo també i no passar pels camins, quedar-me quiet assentat a un roc, a prop d’un raconet acollidor que es veia la lluna, i amb pocs minuts ja no mirava la lluna sinò aquells nois que feien tonteries, deurien ser parella, rient i morrejant-se quan ràpidament estaven despullats abraçant-se i pessigant-se. Van estar-s’hi molta estona perquè quan jo vaig marxar lentament ells encara estaven amb els pantalons sobre els turmell, vaig sentir comentaris dient ?- Quí hi ha??, i ?- Pervertit, fuig d’aquí!?, no em preocupava perquè no es podrien moure gaire i segur que no voldrien perdre l’ocasió que estaven gaudint. Ja caminant pel camí em trobo una parella sobre el capó del cotxe per la comoditat de moviments. Ell tombat panxa amunt i ella sobre acurrucada, clavant-li pel cul no pas per la xona. Els vaig saludar i ells a mi, rient; i jo calentó. Ja em va rodar el cap com fer-ho per anar-hi amb ell, al mig del bosc i fer-nos-ho juntament amb altres parelles desconegudes del bosc. Potser amb alguna disfressa com una màscara i unes orelletes de ratolí.
Al arribar a casa la Carla tapada amb la manta i els peus destapats estava somiant amb el televisor engegat, dient algo semblant a ?vull follar-te?, o no. Tant és, si no em replica serà que li sembla prou bé. Així que vaig començar a posar-me els seus dits dels peus a la boca i a jugar amb ells, i anar acariciant-los i anar pujant les cames poc a poc. Recordava que li agradava tant que li fes fregues als bessons que la deixava dormida, així que m’hi vaig quedar una bona estona mentre ella somiava i deia algo semblant a ?possa-me-la?, o no. Pel que vaig seguir pujant obrint-li les cames, i després llepar-li tota la vulva a la meva boca. Vaig decidir-me per entrar-hi amb ganes: així que em posso a cau d’orella i començo a parlar-li de sexe, i de coses que vull fer-li. Amb menys d’un minut ja s’estava girant i destapant les espatlles, i estirant una cama deixant la cuixa fora; segurament estava desperta i es feia la longuis però jo em volia asegurar de que estigués al punt. Vaig seguir parlant-li i acariciant-li cada extremitat que treia a fora i de tant en tant li llepava la vulva introduint-hi la llengua ben endins i estirant amunt, refregant-la per la vulva amb els llavis ben oberts fins el clitoris, que amb la llengua ben aplanada anava d’ample a ample del seu sexe. Va arribar el moment que no va haver-hi excusa i de cop es va acabar de girar i em va agafar pel coll per mossegar-me com una draculina però s’en va arrepentir i em va fer una mamada al dit gros del mig que va fer història. Segurament sí que somiava en sexe i estava caxonda com mai!, bé sempre ha estat fantàstica amb mi!

Enviat: Febrer 2nd, 2008 sota Fantasies.
Comentaris: cap

Sabia que allò no deixava de ser un principi de misantropia, però només la idea de compartir amb algú el reduït espai de l’ascensor m’ennervava fins el límit; de manera que, per poc que podia, feia com si no anés amb mi quan, com passava ara, sentia una clau al portal exterior mentre obria l’ascensor, que avui, fet inaudit, hi era esperant-me, i no al desé i darrer pis de la finca, com tenia per costum. Total, era fàcil fer-se el desmenjat i pretendre no haver escoltat res –qüestió de segons? abans que fos massa tard, quan l’ascensor polsat acomplia ja el seu deure. A bon segur l’altre, fos qui fos –la veïna aquella del pis de dalt, el marit de la qual solia començar a tossir just quan em venia la son; o el del seté, que pràcticament no es parlava amb ningú des de l’embolic aquell de l’antena que, digués el que volgués, no tenia dret a instal.lar-la, ni raó doncs per encabronar-se com ho va fer a la reunió–, hauria fet el mateix més de quatre vegades. I no és només que pel fet de ser aillacionistes i insolidaris, que també; és, sobretot, aquest endimoniat invent que comprimeix la persona, invadint l?espai mínim vital, durant els interminables segons –no seran minuts?– que li costa d’arribar al teu pis quan l’has de compartir amb un estrany. Però tots els meus propòsits aillacionistes se’n van anar en orris en reconèixer la veu, fresca i jovenívola, que em demanava “espere’s un moment, per favor”. Perquè, qui podia resistir-se a una petició semblant? Una petició que venia ni més ni menys que del Carles Matamoros –també, quina ocurrència de cognom!–, el producte millor i més elaborat d’una honrada família de comerciants, veïns del segon esquerra, que es guanyaven la vida –i algun que altre apartament a la platja? venent televisors, vídeos i altres estris en la tenda de la següent cantonada. La tècnica hauria fet impossible aturar l’ascensor si el peticionari hagués estat per exemple la filla de la portera, que semblava nascuda per esbrinar la vida de tothom, o el fatxa aquell del tercer dreta, que havia fet la cara que havia fet el dia que em trobà esperant també l’ascensor amb el Khalib, que això hauria volgut ell, estar com el Khalib, i no amb els mitxelins que arrossega dia i nit per la seua trista vida. Però si qui m’ho demanava era el Carles Matamoros, objecte impossible i somniat de la meitat de les meues fantasies nocturnes –si més no, quan cap companyia material no substituïa amb escreix aquelles fantasies–, l’ascensor es va poder aturar en l’acte, potser forçant una mica la porta i tot.
Com ja he dit, els Matamoros viuen al segon, i doncs no és que hi haja molt de marge de maniobra per poder mantenir una conversa intrascendent que servesca, però, a la vegada, de primer punt de suport per a qualsevol acostament hipotètic i futur. Així ha estat les dissortadament poques vegades que hi hem coincidit i així torna a ser avui. Quan l’ascensor prossegueix el seu camí, fins assolir el cinqu? on tinc el meu cau, la veritat és que no dec d’haver anotat al meu compte sinó un lleu somriure sense compromís, resposta a un estúpid comentari meu sobre el temps, bastant inútil per altra banda, i un lleuger comiat desenfadat i absent alhora. I vivint com viu amb la família, ni el recurs al julivert esgotat o a la sal oblidada pot servir-me; el món és ben injust.

————————————————————————————————

La situació s’havia repetit tres vegades més en el que duiem d’any, fins que va arribar l’estiu i, amb ell, la diàspora dels meus conciutadans, que sempre s’estimen més de passar la calor en un altre pis semblant en tot a aquell on viuen –vivim– a l’hivern, si no és que l’estiuenc permet veure, de lluny estant i amb prismàtics, la platja més o menys contaminada. Per aquest comentari ja haureu deduït, supose, que sóc un dels pocs habitants de la finca que manté la fidelitat a la vivenda al llarg de l’any, si no és durant els quinze, vint dies que me’n vaig fora, però fora de debó, a Itàlia o al Marroc segons em pega, no uns deu quilòmetres enllà, per seguir-me trobant la senyora Remei que es queixa del fetge ni la Doloretes al fill de la qual li han tornat a suspendre no-sé-què.
Es a dir que, solitari com em crec a la finca, o poc menys, em sorprén de debó, un calurossíssim cinc d’agost, dijous per més senyes, a una hora tan inopinada com tres quarts de cinc de la tarda, escoltar el clic del pany de la porta mentre anava a obrir l’ascensor. Connectades totes les alertes que la situació implica, i que us estalvie tornar a escoltar, la feina és meua per desconnectar-les ràpidament en comprovar que l’aspirant a compartidor d’ascensor és el mateix Carles, camisa blanca lleugeríssima, pantalonets curts
estiuens, cames musculoses d’esportista i un rostre colrat de sol fins ficar en perill la seua bonica epidermis. I amb un somriure d’orella a orella mentre li aguante la porta, tot siga dit.
Que el cor m’anés a cent no té cap novetat ni mèrit, ja ho sé, però símplement ho esmente per si algú havia pogut dubtar-ho ni per una mil.lèssima. Tampoc no la tenia el fet que la veu fins i tot em tremolés –tampoc massa, però, no cal exagerar la nota– en saludar-lo i preguntar-li com era que i si no eren estiuejant a, i què n’era d’estrany trobar-hi algú, per la massiva fugida estiuenca cap a les platges. Va ser bonic constatar que el Carles no semblava tenir massa pressa en premer el botó, segurament perquè tampoc ningú no l’esperava a casa ni li anava de cinc minuts amunt o avall. En efecte, d’espontani m’explicà que era tota la família a la vil.la (apartament no, vil.la, això dels electrodomèstics semblava rutllar-los bé), que havia vingut a agafar de casa algun objecte sense detallar, i que fins la nit que l’havia de recollir el germà major en el cotxe no tenia previst de fer res. Vaig estar a punt de proposar-li si volia pujar a casa a prendre alguna cosa; ara o mai, Jordi, em vaig dir. I clar, fou mai; la covardia sembla innata a la persona humana.
Així que va pitjar l’ascensor, i aquest va reprendre la seua marxa no massa decidida. Feia ja uns quants dies que notava que l’aparell en qüestió es bellugava molt, i que semblava encara més insegur que no ens tenia acostumats, però en no ser-hi el cap d’escala em vaig estalviar una inútil trucada a l’empresa que teòricament ens assegurava el seu perfecte manteniment; suposava que les regles del joc, en aquest tema de l’ascensor com en tants altres, no regien tampoc durant les evaqüacions del mes d’agost.
Es a dir, que no em vaig sorprendre del tot quan, passats l’entresol i el primer, i abans que el segon on vivia el Carles ni tan sols insinués la seua porta, el bon aparell va decidir que fins ací havia arribat i aturà la seua pujada, deixant-nos literalment penjats en un receptacle les reduïdes dimensions del qual podeu imaginar, i en un dels dies més calurosos amb què l’any havia tingut l’amabilitat d’afavorir-nos.
Vam prèmer botons i més botons una i una altra vegada, per aquella estranya confiança en una mena de màgia primitiva que fa que les coses reprenguen el funcionament de manera inexplicable, sense fer cas del que prescriuen els manuals; fèrem sonar repetides vegades l’alarma, tot i ser convençuts que erem els únics éssers vius llavors a la finca, escarbats a banda; vam colpejar les portes, per allò que els remeis manuals són de vegades més efectius –i més sorollosos?que els mecànics…, però al cap d’una estona ens vam haver de resignar a l’inevitable: erem sols a la finca, tancats en un ascensor vell i tronat que es negava a reprendre la ruta.
He de confessar que, enmig d’aquesta confusió, va ser Carles qui va fer la primera aportació positiva:
– El meu germà, ja t’ho havia dit, ha de passar a per mià, d’ací unes hores. En el pitjor dels casos, quan veurà que l’ascensor està aturat…, a més, que el sentirem pujar, i llavors…,
Llavors! Llavors podien ser tres o quatre hores, i això si cap nova complicació no venia a afegir-se’ns; ja se sap que sempre va el gat a la calça esgarrada, i que quan te’n passa una, en pots esperar més tot sovint. Afortunadament, no sóc claustrofòbic, i tampoc el Carles no va donar mostrar cap indici en aquest sentit; una vegada em vaig quedar tancat en l’ascensor d’unes oficines amb una histèrica convençuda per moments que l’aire desapareixia de la peça, i no ho done a passar ni al meu pitjor enemic; i això que transcorregué ben poca estona fins que ens van traure. Ara, l’espera semblava que seria més llarga, però convindreu amb mi que no era el mateix passar-la amb aquella tal que amb aquest bombonet.
Era estiu, i tot i que l’aire no mancava, com pensava la donya aquella, la calor sí que apretava de valent. Fou Carles el primer en traure’s la camisa, de la manera més natural del món, i només va ser a bou passat que va dir:
– Ens haurem de ficar frescos, no creus? Tant si ve Ximo com si ens troba algú abans, d’ací tardarem a eixir, i la calor li pega fort.
La veritat és que quasi ni l’escoltava, embadalit com em trobava davant de la visió del seu pit. Hi ha qui creu que els pits més mascles sónn aquells peluts i corpulents; greu error, no hi ha com un pit quasi sense pels, només els justos en els llocs justos –una coroneta envoltant els mugrons, una còrrua enfilant-se cap al melic i perdent-se després en les profunditats del cinturó en avall– per despertar la líbido i la passió de qualsevol aimador de les glòries humanes. I jo
en aquells moments libidetjava i m’apassionava com no hauria ni imaginat feia poc que pogués libidetjar i apassionar-me.
Si em negava a acceptar les seues suggerències, pel que feia al meu jersei vermell, hauria semblant un rebuig cap a la seua actitud, rebuig que era l’última cosa en el mónn que volia que pensés. Doncs, me’l vaig treure també, preguntant-me inconscientment si les sessions preestiuenques del gimnàs haurien valgut per a alguna cosa, ni que fos per aconseguir fer desaparèixer els mitxelins incipients. I fou així com, entre nerviosos i tensos, un poc envarats fins i tot, varem seure a terra, pits enlaire, disposats a suportar la llarga espera de l’alliberament.

——————————————————————————————–

Primer, de volta en quan algú dels dos encara s’aixecava i premia l’alarma sense massa esperances. Al cap de poca estona, però, ni això no vam intentar més; ja era clar a hores d’ara que ningú no ens sentiria fins que aparegués el germà de Carles. Vam parlar de tot i de res, per entretenir la llarga espera; ell m’explicà coses de la família, moltes de les quals jo ja sabia, però que no el vaig voler decebre: que si els pares tenien la tenda d’electrodomèstics, que si tenia dos germans, el tal Ximo que tots dos esperàvem amb impaciència, dos anys major que ell, i una germana casada, que no vivia a la ciutat; que estudiava primer d’advocat –”perquè alguna cosa s’ha de fer, mira”–, que li agradaven no-sé-quins grups de rock –no em vaig quedar amb els noms, la veritat–, que si anava bastant al cinema…; i jo li vaig parlar del meu treball, però no massa i, considerant que ell tampoc no s’havia sentit obligat a explicar-me cap novieta ni història que tingués, no vaig haver de dir-li què m’agradava més aviat a mi en aquest aspecte…, cosa que em va estalviar haver de triar entre la sinceritat i la tensió en un espai minúscul en dir-li res sobre ell mateix.
Duiem ja una bona estona de conversa intrascent, i de nerviosisme meu per la processó que m’anava per dintre, quan em vaig adonar que el Carles emvermellia per moments i no es decidia a dir-me el que fos que em volgués dir. No sabia com ajudar-lo a decidir-se, quan el xicot ho llançà tot sol:
– Eeh, Jordià, és que… –va optar per somriure?Es que, veuràs, fa una estona que… que m’estic pixant… I la veritat és que no puc aguantar-me.
Ningú no ha previst semblants emergències dins d’un ascensor, però el cos humà té unes necessitats ineludibles. I encara com. Reconec que potser em vaig quedar més tallat que ell mateix, i la veu em farfallejava en respondre-li. Però com vaig poder li vaig donar entenent que calia fer de la necessitat virtut, i que la millor manera d’evitar tot el possible les per altra banda inevitables conseqüències seria aprofitar el petit badall de les juntures de la caixa amb les
portesà, i confiar que el líquid rages tot el més cap avall possible.
Quan Carles es va aprestar a donar satisfacció a aquella necessitat perentòria, sabia que la prudència i l’educació s’aliaven en el meu cervell per indicar-me que havia de desviar al màxim la meua mirada. Però des de feia estona sabia també que ni la prudència ni l’educació no vencerien la batalla, i així vaig poder descobrir que el meu company accidental d’alotjament estava dotat, no diré més enllà del normal, però sí bastant bé dins del normal, d’un aparell que l’espera havia tibat fins fer-lo esdevenir joiós espectacle.
La cosa no va anar tan malament com podíem haver pensat. Un petit toll sobre el qual Carles va llançar el seu mateix mocador, per amerar-lo del líquid, va ser l’única deixalla, a l’altre extrem de l’aparell, d’aquella activitat. Carles va tornar a seure, la conversa es va reprendre, sempre surant sobre la superfície, fins que li vaig sentir dir, sense immutar-se, com si hagués fet esment d’un fet vanal més:
– Jordi, veritat que tu ets gai?
I de seguida, sense deixar-me ni respondre, i com si el nou comentari no tingués res a veure amb l’anterior, cosa que em vaig permetre de dubtar i no creure’m malpensat en fer-ho:
– Redéu, ací continua fent molta calor. No t’importa…que em trega tamb? els pantalons, veritat?
I tant que m’importava! M’importava com t’importa que arribe el cap de setmana, com esperes la primavera, com enyores les vacances des del dia següent de tenir-les… Es a dir, que em moria de ganes. Però vaig fer un gest d’aquells que no et comprometen a res, veges sinó.
Allò no era un eslip, déus del cel, allò era un tanga d’aquells que la gent es posa per dir que du alguna cosa a sobre… i per mirar de fer el més real possible la paraula paquet amb la qual designem la joia més preuada. Si allò amagava res, ja m’explicarien què significaria destapar-ho.
El xicot somreia una mica com vergonyós, no sabia fins a quin punt amb sinceritat. Que els ulls m’havien esdevingut taronges devia ser impossible d’amagar, en un espai reduït com aquell, i que la meua maquinària s’estava inflant fins límits intolerables també. Es clar que em podia haver tret jo també els pantalons –la calor era real– aprofitant el tàcit permís, però temia amb raó que llavors tot se’m desconcertés i que allò acabés com el ball de Torrent. Però el que era Carles, no semblava disposat a deixar còrrer res:
– Ja veig que no vols contestar-me, Jordi.
Què haurieu fet? Fer-vos el desmenjat, com jo?
РQu̬ vols dir?
I ell que no semblava massa amic de les mitges tintes:
– T’havia preguntat si ets gai, si… –aquí dubtà una mica–, que si t’agraden els tios, vaja.
Vaig somriure mirant de seguir fugint d’estudi:
– Sé què vol dir ser gai, no cal que m’ho expliques.
– I doncs?
I doncs, què. Què volia eixe cosset que li contestés, que feia mesos que em moria de ganes de fer-me’l? Interpretà de forma diferent el meu silenci:
– Bé, si vols no cal que em contestes. Però –era clar que es moria de ganes de saber i d’explicar-me què en sabia– jo ho he sentit comentar.
– A qui?, que li vaig preguntar. La veritat, no em feia cap de gràcia anar en llengues entre la gent de la finca.
Va somriure novament, ara ja molt insinuant. S’havia estat dret des que s’havia tret els pantalons, però ara seié al meu costat, molt a prop; massa a prop, fins i tot per a un ascensor petit com aquell. Ara va ser ell qui fugí d’estudi en prosseguir, sempre sense abandonar el somriure:
– Tu creus que jo m’ho he fet mai amb un tio?
La pregunta duia tones de pòlvora concentrada. Doncs, vaig creure millor recòrrer a un argument molt socorregut…
– Diuen que, durant l’adolescència, tothom fa una cosa o una altra amb els amics. Hi ha qui diu que aquesta és l’autèntica iniciació al sexe per a la majoria dels joves.
Galdosa situació, jo fent una classe de pedagogia sexual al xicot que em moria de ganes d’empassar-me. Cony de vida civilitzada i de cultura occidental! I ell, que no semblava massa content que li hagués defugit l’endevinalla, decidí donar un pas més endavant:
– El meu germà Ximo i jo…, ens ho muntem de vegades.
S’ho muntaven? Ara, aquestes confessions ascensòriques semblaven posar-se interessants. Vaig deixar que seguís.
– La veritat és que –rialla de circunstàncies–, bé, que sí, que des de fa anys, des que jo en tenia dotze i ell catorze… –era de manual, allò; l’estrany era que el xicot ho expliqués a un desconegut, ni que fos en una situació com aquella; Jordi, t’estàs fent vell, i ja et veuen com a un pare… o com a un psiquiatra–, i mira, ens ho passem bé.
Em vaig decidir:
– Però… què féu exactament?
A veure si el germà resultava que… Però no, és clar:
– Doncs això… que ens la pelem. Ens la pelem l’un a l’altre –ara ja estava embalat– Mira, quan Ximo arriba per les nits, que no ha tocat bola, i jo tampoc no, perquè jo, ací on em veus… –us estalviaré la gallejada del mascle, perquè encara a hores d’ara ni tan sols sé si era veritat o no–, doncs que llavors, el meu germà i jo…, això, que ens l’agafem l’un a l’altre, erta com la tenim…
No era només les nits de cap de setmana, quan la tenia erta. Ara, només de parlar-ne, el seu paquet era a punt de reventar, dins del minúscul eslip; i ell a més, que no parava de toquejar-se’l, fins que en un moment donat el seu membre embalat no pogué més i es va escapar per un costat a prendre la fresca. Carles no feu res per impedir-ho ni per corregir-ho després, i això que era massa evident com se me n’anaven els ulls darrere. No només això, sinó que aviat va començar a grapejar-se, mentre m’explicava les pràctiques fraternals, lloant-me l’aparell del tal Ximo, i insinuant que el seu tampoc no desdia del volum del germà; cosa per altra banda perfectament comprobable sense massa explicacions, perquè el molt puta estava literalment masturbant-se al meu costat.
La seua pell tocava la meua, el seu braç fregava el meu cada vegada que impulsava amunt i avall el membre, la seua olor jove i viril m’omplia les narius fins embogir-meà, i això és el que vaig fer, embogir, llançar pels aires la respetabilitat i els bons costums, i acostar la meua mà fins tocar-li aquell aparell que semblava engrandir-se per moments i pel qual hauria donat tant des de feia massa mesos.
Sinó que la reacció del Carles no va ser com esperava. Bruscament em va retirar la mà i va interrompre ell també les seues manipulacions. “Ja hem begut oli, Jordi”, que vaig pensar, “ara et muntar? un numeret d’aquells que tan poc t’agraden, i menys encara en un lloc minúscul i tancat com és aquest”. I em vaig disposar a suportar la tensió, potser la batussa i les burles a que segles de clandestinitat ens tenen acostumats, que no resignats, en aquesta porció del planeta.
Però no va ser res d’això. Quan el Carles es va aixecar, el seu rostre no reflectia cap sentiment de menyspreu, cap burla ni indignació de cap mena. Just al contrari, plantat davant meu, amb el membre ert definitivament deslliura’t dels minúsculs lligams del tanga, la seua veu era insinuant i dolça. I la sorpresa de les paraules superà la del gest:
– Fa temps que em pregunte… què es deu sentir quan te la mamen. Vols?
Li han preguntat mai a qui s’ha perdut pel desert si vol aigua? No sé si encara havia acabat Carles de xixiuejar el seu prec encisador que ja em tenieu a mi anant per feina. I encara em preguntava si volia, el molt…

————————————————————————————————–

Sincerament, crec que em vaig lluir. El xicot i el seu membre s’ho valien, i la veritat és que Carles col.laborava amb una fruició i unes ganes que em feien dubtar que fos cert això de la primera vegada. Si la meua boca feia esforços per abastar més i més d’aquell tros de carn batejada, el seu piu era un èmbol empentant endavant i endarrere, i la seua gola desfermava uns udols que, si hi hagués hagut algú a la finca solitària, haurien servit per avisar de la nostra presència i el nostre tancament més que cap alarma que l’aparell aquell no hagués pogut engegar. No ho hauria fet mai, val, però fos instint o pel.lícula porno contemplada, em va agafar dels cabells i va assumir la direcció de la maniobra… sense cap oposició per part meua, ja podeu pensar-hi.
La cosa només va durar pocs minuts, com ja m’ho havia imaginat; preparat com estava des d’abans per l’excitació i les engrapades, el seu aparell va avisar molt aviat que el joc era a punt d’acabar-se. I abans que el “rien ne va plus” del crupier assolís el punt culminant, vaig fer-li modificar l’alotjament, no fos cosa que, i tampoc no era eixa. No va semblar fer-li massa gràcia del tot, al xicot, però al cap de ben pocs segons, si m’ho anaven a dir a mi, expert com és u en el tema, deixava anar una càrrega més que decent, blanca i substanciosa, mentre els udols, ara sí, assolien el clímax irrepetible que mai res ni ningú podrà reproduir ni sobre el paper ni en una tela, i al qual només determinats fragments musicals poden, en un moment donat molt singular, permetre’ns d’acostar. Es a dir, que es va còrrer com una mala cosa, suposant que les tals males coses tinguen uns orgasmes tan sentits i exagerats com el d’aquell coset que ara panteixava, nu i ple de suor davant meu, amb el penis encara guerrer i la felicitat, més que escrita, gravada sobre el rostre.
Vaig tenir prou amb això. Tampoc no es tractava, en una primera vegada –perquè llavors ja era convençut que aquesta seria una primera, però no una darrera volta que ens anàvem a trobar, i no m’equivocava gens ni mica– no es tractava, dic, de fer res més, ni de voler fer passos per als quals el Carles ni era ni potser seria mai preparat; que en açò, com en tot, el cos té les seues exigències.
De tota manera, l’únic comentari que feu va ser-me recompensa suficient d’esforç semblant, tan gaudit a més a més a la vegada:
– Uf, tio, ha estat… massa. Es increïble. I tu… redéu, com t’ho fas!
Com m’ho feia! Sabia què em deia en afirmar que el jovenet repetiria. Creieu-me, que u se les sap, aquestes.

————————————————————————————————–

No varen trigar ja massa en traure’ns, tot i que la moguda fou d’aquella manera. El tal Ximo, el germà, va arribar afortunadament abans d’hora –igual se la volia muntar amb el Carles, que vaig pensar, aprofitant la soledat de la casa–, i en pitjar l’ascensor i veure’l espatllat, va començar a pujar per les escales. Carles reconegué de seguida les passes, i cridar-lo i explicar-li ràpidament la situació tot fou un. En teoria, la finca té una portera, com totes les finques que es precien; però la portera, ai las, també feia vacances, a l’agost, no en faltaria una altra, i amb ella el pis on tenia la clau amb la qual, i unes estranyes manipulacions que només ella sabia dur a terme, es podia resoldre el fotut problema d’un ascensor aturat que no es decideix a reprendre la marxa, almenys fins arribar a un pis decent per poder eixir. De manera que ja em teniu el Ximo trucant els bombers, el reforç dels quals no era també, afortunadament, de vacances.
Podeu imaginar el numeret, així que us l’estalvie. Quan a la fi –això sí, decents i vestits com déu mana– el Carles i jo vam aconseguir eixir d’aquell receptacle, vam respirar a fons. Ho podeu creure. Tot i que jo no tenia justament motius per penedir-me’n, d’aquell bloqueig, fins i tot així l’espera començava a ser-ne ja un gra massa. Em vaig jurar que aquell ascensor no em tornaria a veure dintre seu mai més, promesa que, com cal, vaig aconseguir de mantenir immaculada durant dos dies sencers. La carn és dèbil i les escales pesades.
Per cert, en eixir vaig conèixer Ximo. Per alguna raó d’horaris, no havia coincidit mai amb ell en entrar o eixir de la finca, i en veure’l vaig constatar que aquesta manca de coincidència havia estat una autèntica llàstima. Era tal que el seu germ?, sinó que dos anys major i una mica més, com us diria jo?, més rude, menys delicat. Sense que rudesa i menor delicadesa significaren, ben al contrari, cap demèrit per al seu cos. I sabent el que sabia, vaig sentir que un estrany calfred em recorria en donar-nos la mà quan el Carles ens presentava. I crec que el rostre de Carles també amagava un mig somriure molt prometedor.

————————————————————————————————

Enviat: Novembre 9th, 2007 sota Fantasies.
Comentaris: cap